"viure tan sols el moment present, lliurar-se en cos i ànima a la contemplació de la lluna, de la neu, de la flor del cirerer i de la fulla d'auró, no deixar-se aclaparar per la pobresa i no deixar que se't reflecteixi a la cara, sinó deixar-se portar, com una carbassa que sura pel riu"
TENDRESA COHIBIDA
Quantes vegades escatimem tendresa? Ofeguem un gest que hauria d´acostar-nos a l´altre però que fa por que descobreixi el nostre cor conmogut. Tanquem els sentiments apartant el perill de resultar cursis, febles o inadequats, ens quedem sense paraules i per no dir, sense caricies que donar. A vegades no sabem expressar tendresa o no ens permetem sentir-la. La tendresa pot aflorar espontània quan menys o esperem. Ens porta de la mà desvalguda amb el cor despullat, o acompanya les llàgrimes de l´altre, en connexió amb quelcom més enllà de nosaltres.
PARELLES VOLANT LES ROBES
Roba sedosa i suau que es desplaça per l´espai.Agafat cada extrem de la roba per unes mans creatives.Corren per la sala les parelles agafades, observant com les robes volen al vent.Pujen i baixen les robes al passejar per la sala i els seus moviments hipnòtics penetren fins a l´últim punt òpticQuina harmonia de moviments!! Quin colorit i quina vida!! Rialles que acompanyen el balanceig entre una i altra ànima.
LES BARRERES
Dins de cadascún de nosaltres hi ha una barrera inconscient, aquella que ocultem perquè no la volem fer pùblica i sempre està millor presumir de tot el que tenim i fem en la vida. Aquestes barreres són els nostres límits davant la vida, les nostres misèries humanes que no ens atrevim a dir ni pels nostre interior ni en la nostra soledat.
En la part social ens manifestem com a èssers tolerants amb els altres, però, realment podem admetre que nosaltres no som tant alts com aquell, que no tenim una figura tant esbelta com aquella, que no poseim una casa tant meravellosa com la del veï, que els nostres fills no són perfectes.Quant ens pregunten a nosaltres: Sí tinguessis un fill o filla homosexual com ho prendries?. Tots contesten igual: No passaria res, ho admetria i l'estimaria. Realment estem dient la veritat o ho fem per quedar bé perquè és la resposta que s´espera d´un mateix. Segur que patiria el pare i la mare i li suposaria un gran mal de cap davant la nostra societat, això seria una barrera, això seria una part d´ells que no voldrien acceptar. Som honestos amb nosaltres?Ens parlem amb confiança ¿Diem realment tot allò que volem dir o pel contrari canviem segons l´ambient i el moment?
Sí la nostra filla ens diu que es vol casar amb un àrab. Estem tranquils i realment satisfets amb la notícia?. Això ens planteja una barrera en la societat i diferents cultures, diferents formes de veure la vida. Cal seure i parlar. Dialogar i arribar a acords.
Diem que creiem en una societat multiracial i que podem viure tots plegats. Pensem igual quan la única escola que li pertoca anar als nostres fills és una escola plena de gitanos i minories ètniques?. Prefeririem en aquest cas buscar una altra escola i recorrer uns quants quilòmetres diaris pel bé dels nostres fills.
Vivim en un entorn amb varietat de idees i totes elles respectuoses. Creiem que podem admetre davant d´altres que som cristians sense que es tirin a sobre nostre, siguem jutjats pels nostres ideals i rebutjats d´un entorn.
Sí guanya el Barça i no som, llavors anem en contracorrent. Sí aquell és del PP el mirem amb ulls negatius.Sí aquella o aquell és nega a posar tele a casa seva, llavors diem- aquella és més rara!!!! Les barreres fan que siguem falsos, mediocres, que no valorem el que tenim, que ens tornem egocèntrics, que volguem aparentar, que no ens estimem perquè sempre ens comparem amb altres, que hi hagi envejes, estafes i facilment ruptures conjugals.
Hem de ser congruents amb el que pensem i fem i evidentment ACCEPTAR-NOS COM SOM I COM SON ELS ALTRES i entendre que no pensem pas tots igual i cadascu de nosaltres és un món per descobrir i estimar.
MON PEDROSA
Cercles, espirals, obertura
Cap endins, cap a enfora...
S'obre el riu de l'emoció:
tristesa, alegria, suavitat, dolçor..
Brolla l'energia
I es retroba,
d'allò petit, allò més gran
que es fa INFINIT
FI nit, fi nit, fi nit……...IN FI NIT
SILENCI
poema Km0 de Elena Castelar
BASTONS (21/10/09)
On vas bastó,
simple pal que
m'ajudes a trobar-me
amb mi mateix?
On em portes avui?
Cap als altres companys,
que tu fas iguals?
Cap a un espai insospitat?
La teva recta gravetat
m'adreça l'estructura;
la teva dolça lleugeresa
ens acobla a tots plegats...
Cercle d'àngles i vèrtex,
caos de pals i gent:
quina por d'embolicar-nos,
quin desig de retrobar-nos!
JOCS DE MANS (28/10/09)
Palma, palma, palmell, d'ella
records de dissabte al matí,
persona retrobada, olor coneguda,
ferma presència i acció.
És el joc del tu o jo,
de jo i tu, junts, o no?
ara ballem pujant l'escala,
ara dibuixem sols de colors,
olors de menjars i de paella.
Poc a poc s'acaba el contacte
però encara hi ha el record del tacte,
de la cura, del rapte del dissabte!
Pep Mogas
Límits, fronteres, el bé i el mal.
On és la línia de l’horitzó?
Cal estar alerta !
Subtils barreres d’aprovació
creen un mur d’aïllament.
Cal estar alerta !
Banderes blanques de prejudicis
sempre anteposen la condició.
Cal estar alerta !
Ens amaguem, forgem teranyines
fines cortines de nostra ment.
Cal estar alerta !
La seductora seguretat
lliga i encercla sense raó.
Cal estar alerta !
La covardia i l’egoisme
de l’alegria frenen el vent.
Cal estar alerta !
Límits, fronteres, el bé i el mal.
On és la línia de l’horitzó?
Cal estar alerta !
Montserrat Mas
que ens vas deixar.
Avui, fa dos anys
que no sentim la teva rialla.
Avui, fa dos anys
que una malaltia fulminant
et va dur a emprendre el viatge
cap el món d’Hades.
Avui, fa dos anys
que t’enyoro més que mai.
Avui, que fa dos anys
em faig el propòsit de recordar-te
encara que sé
que el temps em portarà a oblidar-te.
Avui, fa dos anys
que em separa de tu
una barrera infranquejable.
Núria Escorsa
Sempre m’ha agradat el mar, és la part de la natura que més sentiments em porta. Quan era petita, em quedava tranquil·la, mirant a l’infinit, i pensant què hi havia més enllà d’aquella línia llunyana i imaginària, que és l’horitzó. I quan vaig aprendre a nedar, sempre volia arribar, i tocar-lo.
L’horitzó, aquella línia llunyana que ens separa, o ens uneix? D’ell pengen diferents cultures, diferents religions, diferents pensaments, diferents paisatges. Però a la vegada tots s’interrelacionen amb la tolerància i el respecte: m’és igual què penses, m’és igual de quin color és la teva pell, m’és igual quin idioma parles, la roba que portes, la música que balles o la música que escoltes.
L’horitzó, com a barrera o com a fil d’unió entre països? Depenent com actuem o com ens relacionem, o com acceptem a la resta de persones, podem considerar-lo d’una manera o d’una altra.
Perquè l’horitzó és el mateix aquí i allà; igual que el sol o la lluna, que ens miren amb els mateixos ulls, i on es troben totes les mirades, on es troben totes les cultures.
mercè
Cada cop que posem una barrera, ja sigui a nosaltres mateixos o a algú altre (que en el fons és a nosaltres mateixos), és com si ens tapessim un ull, o ens lliguessim una mà a l’esquena, ens tapessim un forat del nas o anessim a peu coix; les barreres no ens deixen veure amb claredat, moure’ns, respirar amb tranquilitat, arrivar allà on volem, avançar…
Barreres n’hi ha de molts tipus però totes neixen del mateix lloc i estan fetes del mateix material…. LA POR. La por a ser lliures, a ser feliços, a ser nosaltres mateixos, a ser estimats…
Però, si alguna cosa tenen de bo les barreres és que no són indestructibles, que així com nosaltres les creem, nosaltres mateixos les podem destruir. Si un és capaç de veure-les (perque saben camuflar-se molt bé i de vegades no es deixen veure amb facilitat)… si un és capaç de veure-les té la opció d’intentar destruïr-les per poder veure-hi clar, amb amplitud, per poder respirar bé, per arrivar allà on volem, per poder avançar….. això sí, cal anar ben armat de ganes i convenciment de destruïr-les, i sobretot amb un bon carregament de CORATGE!!
Passar una barrera té moltes possibilitats. Encara que s’esgoti un camí sempre en podem trobar un altre.
Núria Güell
Amb aquesta imatge trobo que puc descriure el que estic aprenent en aquest curs. A la vida hem d' interpretar igual que al teatre, si aprens a conèixer quina cara i necessitats has de tenir en algun moment, posa-li el color i el maquillatge que més t'agradi i crea la teva propi obra. Aprèn a conèixer i dona-li vida a l' expressió del teu cos i la teva cara canviarà de color.
Dolores
Una tarda d’estiu caminava una estoneta (per alló de fer salut) quan vaig veure a l’altra banda del carrer un apreciat amic de joventut que feia vint anyns que no veia. El meu primer impuls va ser cridar-lo, saludar-lo, preguntar-li qué havia fet tots aquells anys, però per algun motiu, aleshores desconegut, no ho vaig fer.
Al cap de quatre dies comptats, se’m va donar una segona oportunitat, passejant per allà mateix el vaig tornar a veure, però tot i desitjar apropar-m’hi vaig dubtar i tampoc li vais dir res.
Encara no havia passat un mes quan m’arribava la tràgica notícia de la seva mort. En aquell moment les cames em van començar a tremolar i el cor a bategar amb força. Només podia plorar i plorar.
Ara ja més serena puc adonar-me que la “indecició” i la “por” són dues barreres, sempre presents, que ens impedeixen de reaccionar a temps i de ser nosaltres mateixos amb plena llibertat.
Núria Escorsa.